Archive | Milonga de Lletres RSS feed for this section

Lo de Roberto

9 Mar

Vaig anar-hi per error. Bé, tampoc va ser ben bé un error: buscava un lloc, dels autèntics, allunyat dels circuits turístics i de les sumes astronòmiques, per veure tango ballat. Cercant, cercant, vaig donar amb una recomanació del boliche de Roberto, que destacava Alfosina Storni i Carlos Gardel entre els seus clients habituals. Aquests dos noms van despertar el meu interès pel local, emplaçat a una cantonada de la plaça Almagro, al barri del mateix nom.

En arribar em vaig adonar de l’error: la petita tarima d’1×1 (màxim 2×2), la barra del bar i les sis taules amb cadires –a tocar les unes de les altres–, evidenciaven que no es tractava d’una sala de ball de tango. El propietari em va comentar que, com cada dissabte, “l’espectacle” començaria a les onze de la nit. “Tango cantat, no?” I gràcies a aquesta confusió vaig descobrir lo de Roberto, un lloc carismàtic.

Recorda a les nostres bodegues de barri, on la fusta abunda, les copes tenen un color mig entelat pel pas dels anys, i el vi se serveix directament de la barrica. Hi ha clientela habitual, autòctons i estrangers, picades per compartir, bon ambient i una llum tènue per il·luminar l’escena.

Un guitarrista i una cantant pugen a l’escenari. El local està ple. Falta lloc: totes les cadires estan ocupades; hi ha gent de peu recolzada als frigorífics; hi ha més gent a la barra, al darrere de la qual hi ha un moviment frenètic dels cambrers. El primer tango comença a sonar. Ella, veu potent, busca les mirades de complicitat entre aquells qui l’escolten. Teatralitza la història que canta. El públic l’acompanya en la lletra, riu, aplaudeix. Ell, guitarra en mà, segueix el seu ritme sense perdre-la de vista.

Lo de Roberto existeix des de 1894, quan era conegut com “12 de octubre”. Abans era altra cosa. Sempre abans era altra cosa. L’estil, però, i l’essència es mantenen intactes.

S’hi respira melancolia. S’hi respira la nit secreta de Buenos Aires, entre fernet i copes de vi. Puja llavors un segon cantant de tango, crec que es diu Osvaldo. Deu rondar els vuitanta. La veu no acompanya el cos envellit. Amb la seva mirada clara i els seus gestos enèrgics, captiva el seu públic.

“El Boliche De Roberto…donde vas a terminar de entender a Buenos Aires y sus habitantes”.

La nit segueix a lo de Roberto, perquè la nit sempre és eterna en aquest racó d’Almagro.

El cementiri de La Recoleta. Postals de Buenos Aires (3)

10 Feb

 

 

 

Una de les millors vistes del cementiri de La Recoleta -on el preu del metre quadrat és dels més alts de la ciutat de Buenos Aires- s’aconsegueix des de la terrasseta del McDonald’s que han obert al recentment inaugurat shopping Recoleta Mall. Un contrast interessant i inaudit, si més no: menjar una hamburguesa gaudint de les vistes a la tomba d’Eva Perón.

El tango. Postals de Buenos Aires (2)

30 Jan

Quin millor lloc per aprendre tango que els carrers de Buenos Aires?

Vist així, fins i tot semblaria que és un ball senzill.

A la ciutat hi ha diverses “veredas del tango”, moltes d’elles davant de centres on es fan milongues o bars històrics on es pot gaudir d’un espectacle.

La seguretat. Postals de Buenos Aires (1)

26 Jan

A l’entrada de l’edifici on visc, hi ha una catifa per als peus. “Per motius de seguretat”, està lligada amb un cadenat.

Paisatge sonor

20 Jan

Cada ciutat té, indubtablement, el seu paisatge sonor, un conjunt de sons, sorolls i estridències que la defineixen i provoquen reaccions diverses en aquells qui la trepitgen, ja siguin positives o bé de necessitat de fugir. El de Buenos Aires és un paisatge sonor sense silencis ni pauses, amb un trepidant ritme dos per quatre de tango que li dóna un aire distès i alhora solemne.

La banda sonora dels carrers del microcentro la posen els manifestants i els seus crits que, amb molta freqüència, recorren la zona per reivindicar els seus drets. Llavors, la rèplica ve per part dels conductors, que veuen com els manifestants s’afegeixen el seu granet per incrementar el caos de la ciutat i no dubten en prémer el clàxon, malgrat saben que aquesta mesura no tindrà cap efecte pràctic.

Al subte, la nota musical la posen els solistes i les bandes que pugen quan l’aglomeració ho permet. Quan sona el primer acord de les seves guitarres, el somriure apareix en molts dels rostres que fins feia escassos segons estaven inertes i inexpressius, i que havien fugit lluny, ben lluny. La música els retorna al vagó, per gaudir d’unes cançons animades i d’uns artistes que regalen els seus temes a canvi del soroll de les monedes a la bossa o a canvi de grans aplaudiments dels passatgers. Quant de temps feia que no escoltava aplaudir els músics del metro a Barcelona?

La ciutat té so d’alarma de pàrquing. Cada cop que un cotxe surt d’un aparcament, una llum s’encén en taronja, tot fent pampallugues, i una alarma emet un so estrident per alertar els vianants de la sortida d’un cotxe. Un so igualment desagradable és el dels ascensors mal tancats. Aquest sistema antic de doble porta de reixa evita que qualsevol descuïdi la porta oberta i dificulti la vida als veïns emetent un niiiiiiii-niiiiiiii-niiiiiiiiiiii insuportable.

Als teatres ressonen els riures. Els actors asseguren que és un goig pujar als escenaris argentins perquè el públic els acull amb calidesa, hi dóna resposta, s’arrenquen riures de les butaques que serveixen de reconeixement. Són espectadors agraïts que participen i trenquen qualsevol barrera invisible entre els de dalt i els d’abaix -tot i que sovint aquí no hi ha ni aquesta divisió espaial.

Els cotxes de la policia sembla que juguin a marcianets. Les seves sirenes tenen un so ben divertit que en escoltar-lo per primera vegada un té més la sensació d’haver-se introduït en un joc de videoconsola a estar passejant pels carrers d’aquesta gran metròpoli.

I aquest paisatge sonor s’omple a diari de melodies poc habituals a d’altres ciutats i que en canvi no sorprenen per a res als autòctons. I els sons, sorolls i estridències passen a convertir-se en una nova banda sonora que desperta molt d’interès i guarda el seu encant.

El meu primer bitllet a 2,50 ARS

13 Jan

Avui he pagat el meu primer bitllet de subte a 2,50 pesos argentins.  Si bé la pujada del preu del metro va fer-se efectiva la setmana passada, per a aquells viatgers amb la tarja SUBE o MONEDERO –una targeta de recàrrega electrònica- el bitllet s’ha mantingut al preu antic (1,10) fins avui.

Un 127%. Aquest ha estat l’increment del bitllet senzill, ocasionat perquè el Govern de la Nació ha transferit al Govern de la Ciutat l’administració del transport amb una reducció de l’ajut/subvenció del 50%. Es tracta d’un augment més que considerable. Segons reflexionava una amiga, aquesta pujada impedirà a moltes persones el poder seguir estudiant. A Buenos Aires, la major part d’universitaris combinen la facultat amb la feina i això fa que hagin de fer uns quatre viatges al dia. Fins ara, el transport públic estava a l’abast de tothom. Ara, amb aquest increment es comença a convertir en un bé de luxe, tenint en compte que per a molts el sou no supera els 4.000 pesos argentins.

Moure’s per Buenos Aires en metro o en autobús era una de les poques coses que el ciutadà podia fer per un preu mòdic i sense tenir por de possibles augments. Enguany, la pujada del preu del subte ha passat a ser un problema afegit a la inflació. Segons les dades publicades, el Govern xifra la inflació de 2011 en el 10%. Les consultores privades situen aquest percentatge en gairebé el 23%. Des de la meva posició de consumidora, la meva butxaca considera més encertades les dades de les consultores privades. Mes rere mes he vist com els preus dels productes al supermercat han pujat. Un exemple real i gràfic és un tiquet de supermercat que vaig trobar a un calaix, del març de 2010, en què un paquet d’alfajores de la marca X em va costar 6,20. Per aquest mateix paquet de la mateixa marca X estic pagant al gener de 2012 12,30 ARS. En gairebé dos anys, el preu s’ha doblat. Una bogeria. I el mateix, encara que no d’una forma tan exagerada, passa amb productes bàsics com els ous, el pa o la llet.

Els argentins lluiten contra la inflació a base de pujades de sou al llarg de l’any. Els argentins fan pagaments fraccionats de les seves compres al supermercat perquè amb l’augment dels seus sous, el valor dels diners disminueix, i així “paguen menys”. També aprofiten les ofertes de 6×4 dels supermercats ja que no importa acumular rotllos de paper higiènic a casa, tot tenint en compte que són necessaris i que si es compren el mes següent seran més cars. Fins ara per a molts la manera d’estalviar era canviar els pesos argentins a euros, dòlars o lliures, però des de fa unes setmanes, el Govern ha posat un límit a la quantitat de diners que es poden canviar.

Si la inflació segueix a aquest ritme, en tres anys Buenos Aires probablement passarà a ser una de les ciutats més cares del món.

No passarà molt de temps per veure com el preu del meu paquet d’alfajores de la marca X puja a 30 ARS.

La calor del Cap d’Any

31 Dec

Ahir el centre de Buenos Aires quedava inundat de papers. Des de les finestres dels centenars d’oficines ubicades al districte financer de la ciutat, es llençaven full a full, dia a dia, les agendes de 2011, els papers poc importants de les reunions, les notes dels darrers dotze mesos… Clou l’any. Un any del qual cadascú en farà una valoració pròpia tot repassant els bons i els mals moments. Any de sorpreses, de retrobaments, de pèrdues, de protestes, d’avenços, de tancaments, de viatges… Cada persona en farà una lectura diferent d’aquestes paraules. Per a alguns parlar de viatge és parlar de les vacances de l’estiu, per a d’altres és fer maletes per marxar del país a la recerca ja no d’un futur millor, sinó d’un futur. Pèrdues de familiars, pèrdues de feina. Sorpreses desagradables i sorpreses agradables.

Clou l’any.

Els aparadors llueixen decoració nadalenca. A les pastisseries hi ha panetones. Els centres comercials reben els seus visitants amb arbres de Nadal. Tothom vesteix amb màniga curta. La temperatura és de més de 25ºC. La nit de Nadal hi ha focs artificials; la nit de Cap d’Any també n’hi haurà. Les famílies mengen torrons que han de guardar al frigorífic perquè no es desfacin. El Pare Noel sua amb la seva indumentària.

Clou l’any.

Tots desitgem que el 2012 sigui millor que l’any que deixem.  El panorama, però, no pinta esperançador. Any de crisi. Quants en portem? Pujades minses de les pensions, augment de l’IRPF, retallades en sanitat, retallades en ciència i tecnologia. Potser és la calor, que no em deixa veure les dades amb claredat… Potser és la calor de l’estiu argentí que em fa ser més pessimista sobre la situació a l’altre costat de l’oceà…

Clou l’any.

I aquí a Buenos Aires, a partir de l’1 de gener, també pugen l’aigua, la llum i el gas. Es treuen els subsidis de tots tres serveis, el que s’està anomenant el “pla antisubsidis”. Només, però, als barris més rics de la ciutat. Les zones menys adinerades seguiran tenint el subsidi. I la gent dels barris rics que justifiqui degudament que necessita seguir gaudint del subsidi, també se’n seguirà beneficiant. Un pla nacional que podrà ser titllat de populista però que, en tot cas, té més sentit i respon a una lògica més redistributiva. Sembla que a més, l’economia argentina creix i que el 2012 mantindrà aquesta tendència a l’alça. Tot i això, segueix pesant el fantasma de la crisi que arriba cada deu anys.

Clou l’any.

Aquí clourà quatre hores més tard. Amb raïm o sense, ja veurem. Amb calor i amb focs artificials. Sense campanades. Amb moltes esperances per al 2012. Amb enyorança. Amb tristor pel que succeeix a milers de quilòmetres. Amb incertesa del que succeirà aquí.

Els meus millors desitjos a tothom.