Archive | January, 2012

El tango. Postals de Buenos Aires (2)

30 Jan

Quin millor lloc per aprendre tango que els carrers de Buenos Aires?

Vist així, fins i tot semblaria que és un ball senzill.

A la ciutat hi ha diverses “veredas del tango”, moltes d’elles davant de centres on es fan milongues o bars històrics on es pot gaudir d’un espectacle.

La seguretat. Postals de Buenos Aires (1)

26 Jan

A l’entrada de l’edifici on visc, hi ha una catifa per als peus. “Per motius de seguretat”, està lligada amb un cadenat.

Paisatge sonor

20 Jan

Cada ciutat té, indubtablement, el seu paisatge sonor, un conjunt de sons, sorolls i estridències que la defineixen i provoquen reaccions diverses en aquells qui la trepitgen, ja siguin positives o bé de necessitat de fugir. El de Buenos Aires és un paisatge sonor sense silencis ni pauses, amb un trepidant ritme dos per quatre de tango que li dóna un aire distès i alhora solemne.

La banda sonora dels carrers del microcentro la posen els manifestants i els seus crits que, amb molta freqüència, recorren la zona per reivindicar els seus drets. Llavors, la rèplica ve per part dels conductors, que veuen com els manifestants s’afegeixen el seu granet per incrementar el caos de la ciutat i no dubten en prémer el clàxon, malgrat saben que aquesta mesura no tindrà cap efecte pràctic.

Al subte, la nota musical la posen els solistes i les bandes que pugen quan l’aglomeració ho permet. Quan sona el primer acord de les seves guitarres, el somriure apareix en molts dels rostres que fins feia escassos segons estaven inertes i inexpressius, i que havien fugit lluny, ben lluny. La música els retorna al vagó, per gaudir d’unes cançons animades i d’uns artistes que regalen els seus temes a canvi del soroll de les monedes a la bossa o a canvi de grans aplaudiments dels passatgers. Quant de temps feia que no escoltava aplaudir els músics del metro a Barcelona?

La ciutat té so d’alarma de pàrquing. Cada cop que un cotxe surt d’un aparcament, una llum s’encén en taronja, tot fent pampallugues, i una alarma emet un so estrident per alertar els vianants de la sortida d’un cotxe. Un so igualment desagradable és el dels ascensors mal tancats. Aquest sistema antic de doble porta de reixa evita que qualsevol descuïdi la porta oberta i dificulti la vida als veïns emetent un niiiiiiii-niiiiiiii-niiiiiiiiiiii insuportable.

Als teatres ressonen els riures. Els actors asseguren que és un goig pujar als escenaris argentins perquè el públic els acull amb calidesa, hi dóna resposta, s’arrenquen riures de les butaques que serveixen de reconeixement. Són espectadors agraïts que participen i trenquen qualsevol barrera invisible entre els de dalt i els d’abaix -tot i que sovint aquí no hi ha ni aquesta divisió espaial.

Els cotxes de la policia sembla que juguin a marcianets. Les seves sirenes tenen un so ben divertit que en escoltar-lo per primera vegada un té més la sensació d’haver-se introduït en un joc de videoconsola a estar passejant pels carrers d’aquesta gran metròpoli.

I aquest paisatge sonor s’omple a diari de melodies poc habituals a d’altres ciutats i que en canvi no sorprenen per a res als autòctons. I els sons, sorolls i estridències passen a convertir-se en una nova banda sonora que desperta molt d’interès i guarda el seu encant.

El meu primer bitllet a 2,50 ARS

13 Jan

Avui he pagat el meu primer bitllet de subte a 2,50 pesos argentins.  Si bé la pujada del preu del metro va fer-se efectiva la setmana passada, per a aquells viatgers amb la tarja SUBE o MONEDERO –una targeta de recàrrega electrònica- el bitllet s’ha mantingut al preu antic (1,10) fins avui.

Un 127%. Aquest ha estat l’increment del bitllet senzill, ocasionat perquè el Govern de la Nació ha transferit al Govern de la Ciutat l’administració del transport amb una reducció de l’ajut/subvenció del 50%. Es tracta d’un augment més que considerable. Segons reflexionava una amiga, aquesta pujada impedirà a moltes persones el poder seguir estudiant. A Buenos Aires, la major part d’universitaris combinen la facultat amb la feina i això fa que hagin de fer uns quatre viatges al dia. Fins ara, el transport públic estava a l’abast de tothom. Ara, amb aquest increment es comença a convertir en un bé de luxe, tenint en compte que per a molts el sou no supera els 4.000 pesos argentins.

Moure’s per Buenos Aires en metro o en autobús era una de les poques coses que el ciutadà podia fer per un preu mòdic i sense tenir por de possibles augments. Enguany, la pujada del preu del subte ha passat a ser un problema afegit a la inflació. Segons les dades publicades, el Govern xifra la inflació de 2011 en el 10%. Les consultores privades situen aquest percentatge en gairebé el 23%. Des de la meva posició de consumidora, la meva butxaca considera més encertades les dades de les consultores privades. Mes rere mes he vist com els preus dels productes al supermercat han pujat. Un exemple real i gràfic és un tiquet de supermercat que vaig trobar a un calaix, del març de 2010, en què un paquet d’alfajores de la marca X em va costar 6,20. Per aquest mateix paquet de la mateixa marca X estic pagant al gener de 2012 12,30 ARS. En gairebé dos anys, el preu s’ha doblat. Una bogeria. I el mateix, encara que no d’una forma tan exagerada, passa amb productes bàsics com els ous, el pa o la llet.

Els argentins lluiten contra la inflació a base de pujades de sou al llarg de l’any. Els argentins fan pagaments fraccionats de les seves compres al supermercat perquè amb l’augment dels seus sous, el valor dels diners disminueix, i així “paguen menys”. També aprofiten les ofertes de 6×4 dels supermercats ja que no importa acumular rotllos de paper higiènic a casa, tot tenint en compte que són necessaris i que si es compren el mes següent seran més cars. Fins ara per a molts la manera d’estalviar era canviar els pesos argentins a euros, dòlars o lliures, però des de fa unes setmanes, el Govern ha posat un límit a la quantitat de diners que es poden canviar.

Si la inflació segueix a aquest ritme, en tres anys Buenos Aires probablement passarà a ser una de les ciutats més cares del món.

No passarà molt de temps per veure com el preu del meu paquet d’alfajores de la marca X puja a 30 ARS.