Archive | December, 2011

La calor del Cap d’Any

31 Dec

Ahir el centre de Buenos Aires quedava inundat de papers. Des de les finestres dels centenars d’oficines ubicades al districte financer de la ciutat, es llençaven full a full, dia a dia, les agendes de 2011, els papers poc importants de les reunions, les notes dels darrers dotze mesos… Clou l’any. Un any del qual cadascú en farà una valoració pròpia tot repassant els bons i els mals moments. Any de sorpreses, de retrobaments, de pèrdues, de protestes, d’avenços, de tancaments, de viatges… Cada persona en farà una lectura diferent d’aquestes paraules. Per a alguns parlar de viatge és parlar de les vacances de l’estiu, per a d’altres és fer maletes per marxar del país a la recerca ja no d’un futur millor, sinó d’un futur. Pèrdues de familiars, pèrdues de feina. Sorpreses desagradables i sorpreses agradables.

Clou l’any.

Els aparadors llueixen decoració nadalenca. A les pastisseries hi ha panetones. Els centres comercials reben els seus visitants amb arbres de Nadal. Tothom vesteix amb màniga curta. La temperatura és de més de 25ºC. La nit de Nadal hi ha focs artificials; la nit de Cap d’Any també n’hi haurà. Les famílies mengen torrons que han de guardar al frigorífic perquè no es desfacin. El Pare Noel sua amb la seva indumentària.

Clou l’any.

Tots desitgem que el 2012 sigui millor que l’any que deixem.  El panorama, però, no pinta esperançador. Any de crisi. Quants en portem? Pujades minses de les pensions, augment de l’IRPF, retallades en sanitat, retallades en ciència i tecnologia. Potser és la calor, que no em deixa veure les dades amb claredat… Potser és la calor de l’estiu argentí que em fa ser més pessimista sobre la situació a l’altre costat de l’oceà…

Clou l’any.

I aquí a Buenos Aires, a partir de l’1 de gener, també pugen l’aigua, la llum i el gas. Es treuen els subsidis de tots tres serveis, el que s’està anomenant el “pla antisubsidis”. Només, però, als barris més rics de la ciutat. Les zones menys adinerades seguiran tenint el subsidi. I la gent dels barris rics que justifiqui degudament que necessita seguir gaudint del subsidi, també se’n seguirà beneficiant. Un pla nacional que podrà ser titllat de populista però que, en tot cas, té més sentit i respon a una lògica més redistributiva. Sembla que a més, l’economia argentina creix i que el 2012 mantindrà aquesta tendència a l’alça. Tot i això, segueix pesant el fantasma de la crisi que arriba cada deu anys.

Clou l’any.

Aquí clourà quatre hores més tard. Amb raïm o sense, ja veurem. Amb calor i amb focs artificials. Sense campanades. Amb moltes esperances per al 2012. Amb enyorança. Amb tristor pel que succeeix a milers de quilòmetres. Amb incertesa del que succeirà aquí.

Els meus millors desitjos a tothom.

Advertisements

Deu anys

20 Dec

Han passat deu anys d’aquells terribles 19 i 20 de desembre en què l’Argentina sortia al carrer a manifestar-se massivament davant la crisi financera que va passar a la història amb el nom de Corralito. Han passat deu anys d’aquella data en què els argentins saquejaven els comerços i els supermercats arravatats per la desesperació. Han passat deu anys d’aquell malson que va enxampar milers de famílies desprevingudes. Han passat deu anys de la renúncia del president De la Rúa, i també deu anys de la mort de 39 persones presumptament a mans de la policia i de les bales amb què van intentar reprimir les protestes.

Per als qui hem passejat per Diagonal Norte sent aquesta una via “tranquil·la”, transitada per cotxes, autobusos i gent, veure les imatges d’aquells 19 i 20 de desembre és esfereïdor, xocant, sorprenent… Imatges en què la Diagonal Norte està infestada de policia muntada a cavall, donant cops a tort i a dret, entre flames… gent corrent, embogida, sense rumb, barricades

Ahir es va inaugurar una mostra ‘Fotoperiodismo en la calle’ que vol recordar amb imatges la brutalitat d’aquelles jornades històriques. Els plafons, de grans dimensions, s’han ubicat als escenaris dels fets: el Congrés, la plaça dels Dos Congressos, Plaza de Mayo, 9 de Julio i Avenida de Mayo, i la Casa Rosada.

Les organitzacions d’esquerres i els sindicats han convocat una marxa sota la consigna Als deu anys visca la rebel·lió popular. Se senten crits i tambors al carrer, i també les botzines dels conductors que indignats no poden circular.

“Com vas viure aquells dies?” Cadascú t’explica la seva experiència personal. La nota compartida, la incomprensió del moment i el sentiment de sentir-se superats per la realitat. Els qui llavors eren adolescents recorden que els seus pares els van prohibir sortir de casa, que van baixar persianes i van tancar portes i finestres. Els adults sortien amb cassoles i amb pedres.

Dies de gasos, de cues a les ambaixades de tots aquells que volien emigrar, sortir del país com fos. Dies de por, de plors.

Puc imaginar. Em costa imaginar. No vull imaginar.

Com reconstruir un país després d’aquells fets? Com tornar a començar? Els ciments del país van quedar tocats. L’Argentina estava devastada. Enginy, superació, paciència, molta paciència, resignació.

Han passat deu anys i l’Argentina ha aixecat el cap. Quan els hi parlo de la crisi de l’altra banda de l’Atlàntic, em pregunten “quina crisi?” Per a ells que van perdre tot, per a ells que no van tenir més remei que començar de zero sense mirar enrere, el que viu Europa és una situació menor. Jo diria “diferent”.

Argentina avui recorda les morts, els crits, el caos, el terror, el soroll de les cassoles, els saquejos, les assemblees de barri, les fàbriques recuperades, l’economia associativa, la desfilada de presidents… I l’Argentina avui fa un pas endavant.

Les set diferències

4 Dec

Xerrant amb un grup de gent, una amiga de Barcelona, comenta: “Aquí, a Buenos Aires, la gent no corre pel carrer”. “Com no corre?”, diu la resta. “Sí, bé, surten a córrer als boscos, als parcs i a les places, però si arriben tard a un lloc, no corren pel carrer”.

La reflexió és del tot certa.

Sempre he estat una d’aquelles persones que és puntual a les cites perquè ha corregut pel carrer per arribar a l’hora. Des que visc a Buenos Aires, m’he “aportenyat” en aquest sentit. El motiu és que veure algú corrent pel carrer –sense equip de footing– és tan estrany que tothom ho associa a un robatori o a què s’està fugint o escapant d’algú. Així que si bé als inicis vaig posar en pràctica el meu costum, vaig percebre les mirades estranyades i com els vianants s’apartaven al meu pas i s’agafaven fort les bosses i carteres.

Arrel de la reflexió, em proposo jugar a les set diferències. L’esmentada, la primera.

Altra vinculada a la seguretat: a un edifici, si els veïns no et coneixen perquè no s’han creuat mai amb tu o perquè hi ets de visita, són capaços de tancar-te la porta als morros. Un comentari habitual a la porta d’accés de qualsevol edifici de Catalunya quan hi ha algú, del tipus “Vol entrar?”, aquí és més que impensable. De fet, he experimentat la situació en la pròpia pell, de veure com un veí tanca ràpidament la porta perquè no pugui entrar mentre aquesta acaba de tancar-se amb el seu propi moviment.

Tercera. El cafè amb llet sempre ve amb la llet molt calenta (comentari negatiu), sempre acompanyat d’un got d’aigua o aigua amb gas (comentari molt positiu) i d’alguna galeteta gentilesa de la casa (comentari més que positiu), i el sucre i l’edulcorant estan sempre sobre la taula, perquè així no calgui que demanis l’un o l’altre, i perquè puguis posar-ne tant com vulguis.

Una curiositat és que en la major part dels forns i geladeries hi ha una persona que cobra, única i exclusivament. M’explico. En el cas dels forns, agafes amb una safata els pans i les factures (pastes), un depenent les compta, les embolica i et diu el preu, i a continuació vas a caixa, sense cap paper, dius el preu que t’han dit i pagues a aquella persona que es passa el dia asseguda realitzant aquesta tasca. El mateix, però a la inversa, a la geladeria: fas la comanda del tipus de gelat que voldràs –en mida i preu–, pagues i et donen un tiquet, per després lliurar-lo a una altra persona que et farà el gelat. Un bon sistema per generar llocs de feina.

La cinquena diferència. El petó és la salutació més habitual; entre amics, entre companys de feina, amb gent desconeguda, en una reunió, entre dones, entre homes i dones, i també entre homes. Això sí, només un petó. Pocs cops m’he trobat algú que m’estrenyi la mà.

A per la penúltima. Les bosses al supermercat. Les cues interminables dels supermercats són degudes a una gentilesa que alenteix el funcionament del supermercat: els caixers i caixeres són els encarregats de posar en bosses les compres dels clients. Així, a més de cobrar fan aquesta tasca mentre el client mira. És un hàbit que diu molt del tracte cap al client, clar que té una greu conseqüència.

Setena i darrera diferència: la ubicació dels semàfors, que estan situats no a la punta de la cantonada del carrer on ha de parar el vehicle, sinó que estan a l’inici de la següent cantonada. No es tracta d’un tema menor ja que el fet que estigui uns metres desplaçat respecte a la situació dels semàfors catalans, fa que canviï també el funcionament viari. Un amic argentí m’explicava que en la seva visita a Catalunya es va saltar tots els semàfors perquè es fixava no en el semàfor que tocava, sinó en el següent.

Per avui, plego del joc. El proper dia, més. I si algú s’anima a jugar, que no ho dubti!