Archive | October, 2011

Nova etapa

26 Oct

Diumenge 23, un cop tancats els col·legis electorals, la Plaza de Mayo es va començar a omplir de simpatitzants de la presidenta Cristina Fernández de Kirchner que confiaven en el triomf de la Coalició Frente para la Victoria. No anaven errats. Va arribar el triomf, i va fer-ho amb sorpresa: més d’11 milions de persones van reelegir la presidenta, que guanyava amb el 54% dels vots. Amb aquestes xifres, Cristina -com tothom l’anomena al país- ha fet història: entra a la història argentina com la presidenta més votada des de l’arribada de la democràcia, l’any 1983.

El Facebook s’omplia de comentaris “Llora llora llora la derecha!!!”, “Mi generación, los hijos de la última dictadura y sobre todo de la crisis del 2001 estaba a pleno en la Plaza. Gran momento histórico vivido hoy“, “Ganó Cristina!!! A ver si ahora SÍ surge una oposición responsable, coherente, con propuestas y que no nos venda la idea de que defender al grupo Clarín es defender a la democracia y la libertad de expresión” i “Perdonalos porque no saben lo que dicen!! Esta plaza explota y uds se revuelcan en su necedad! Vaaaaamos Cristina carajo!!!”, entre molts d’altres.

Plaza de Mayo estava plena, sobretot, de gent jove fent costat a la Presidenta qui, de forma molt emotiva, en el seu discurs va fer una crida a la unitat i va recordar la figura del seu marit, l’expresident Néstor Kirchner.

Comença una nova legislatura, comença una etapa continuista en què diuen s’aplicaran polítiques molt similars a les dutes a terme fins ara. Se senten, però, veus dissidents. Veus que qüestionen si les ajudes que s’atorguen a les classes més baixes no converteixen els seus receptors en clients electorals. Hi ha els qui diuen que l’actual Govern s’ha vist afavorit per una situació de bonança que està a punt de desaparèixer, perquè la crisi mundial fa setmanes que pica a la porta de l’Argentina. També hi ha qui reclama que acabi el fre i les limitacions a les importacions, per deixar de ser un país proteccionista i poder-se relacionar amb la resta de països d’igual a igual. Altres veus exigeixen una solució a l’elavada inflació, que arriba al 30% cada any, malgrat les xifres oficials no superen el 10%. Per a d’altres el punt crític és la soja, principal font d’ingressos del país, atès que consideren que caldria diversificar i no caure en el monoconreu.

Sigui com sigui, arrenca aquesta segona etapa sota el mandat de la presidenta Cristina Fernández de Kirchner, etapa en què l’Argentina té molts reptes, però que guarda el regust d’una legislatura que suma assoliments com els processos als responsables de la dictadura militar, l’estabilitat econòmica, la reducció dels nivells de desocupació i les subvencions de serveis bàsics i transport.

Advertisements

La vida sota terra

14 Oct

Hi ha un passadís, que es troba sota terra. És un passadís que connecta els carrers Carlos Pellegrini i Cerrito, els dos extrems laterals de l’avinguda 9 de Julio de Buenos Aires. Era un passadís secret, fins que algú me’l va descobrir. El primer cop que m’hi vaig endinsar va ser com fer un salt enrere en el temps. No té gran cosa, no té res d’especial,no mereixeria ni menció, si no fos perquè cada cop que hi entro em paro a pensar en aquesta vida sota terra, en aquest túnel pel que a diari passen centenars de persones i uns metres per sobre del qual circulen i rugeixen autobusos, cotxes i motocicletes.

Pasaje Obelisco Sur. Aquest és el nom d’aquest passadís comercial que guarda l’encant d’una època, que es resisteix a modernitzar-se, que ha decidit aturar el seu temps.

Hi conviuen comerços peculiars i demodés, imatge d’una Buenos Aires que va ser, d’una Buenos Aires que segueix sent.

Unes llumetes de colors, com si fossin tretes d’un arbre de Nadal, pengen del sostre del passadís i d’algunes de les botigues. Probablement ningú sàpiga qui les va posar i què hi fan allà. Probablement tampoc hagin sentit la necessitat de fer-se aquestes preguntes.

Els clients dels dos locals de netejabotes –el Salón de Lustrar– seuen sobre un banc en alt, mirant a la galeria, llegint el diari o xerrant amb el senyor que amb delicadesa els aplica el betum a les sabates, per després enllustrar-les. Quan els netejabotes no tenen feina, xerren i comenten entre ells les notícies del dia.

Hi ha també un petit comerç on venen mitges i mallots. Hi ha una oficina de correus, on la gent fa cues de més de mitja hora per enviar la seva correspondència postal. L’aparador d’altra botiga exhibeix tot tipus d’estris, com tisores, claus, ganivets… És una ganiveteria on també es poden adquirir objectes de pesca.  I també hi ha una perruqueria, d’aquelles antigues, només per a homes.

A la Galería Obelisco Sur a més es poden comprar joies i or, fer encàrrecs de costura, adquirir articles per al calçat, reparar el rellotge, admirar quadres, demanar un alfajor al petit quiosc i acabar fent un cafè al bar que hi ha a un dels extrems.

Va començar a funcionar com a galeria comercial subterrània l’any 1964. L’artífex de convertir aquest passatge en un corredor comercial va ser un personatge excèntric, Raúl Barón Biza, fill dels milionaris Wilfrid Barón i Catalina Biza. Escriptor prohibit i de qui avui és impossible trobar les seves obres, va acabar suïcidant-se després de llençar-li àcid sulfúric a la seva segona dona.

La Galería Obelisco Sur era un passadís desconegut, fins que algú me’l va descobrir. Ara, m’agrada entrar-hi. Detenir-me en els detalls. Observar els contrastos. Quedar-me atrapada en el seu temps. I pensar en aquesta gent que passa el seu dia sota terra.