Archive | September, 2011

‘Catalunya al Con Sud d’Amèrica’

29 Sep

L’Emigrant (fragment)

Dolça Catalunya, / pàtria del meu cor, / quan de tu s’allunya /d’enyorança es mor […]

Jacint Verdaguer

Homenaje al inmigrante catalán (fragmento)

[…] Sembraron campos argentinos, / sembraron apellidos catalanes, / sembraron conductas y afanes, /sembraron honorables destinos […]

Carlos R. Capdevila

 

Amb aquests dos fragments poètics, arrenca el llibre ‘Catalunya al Con Sud d’Amèrica’, presentat diumenge a la ciutat argentina de La Plata. El treball, obra de sis membres del Grup de Joves del Casal dels Països Catalans de La Plata -Rocío Cerdà, Núria Ciciarelli Torres, Laureano Debat, Juan Manuel Ibáñez, Diego Lastiri Torres i Verónica Lastiri Torres-, és una compilació de la història i les activitats de les comunitats catalanes de l’Argentina, Brasil, l’Equador, Paraguai, Perú, l’Uruguai i Xile. El projecte neix de la necessitat que van veure aquests joves de donar-se a conèixer al món, de transmetre arreu la important tasca de difusió de la cultura catalana que fan dia rere dia i que és desconeguda o invisible per a molts catalans i catalanes. Aquesta xarxa de comunitats catalanes a l’exterior es troba estesa per tot el món.

En els seus orígens, els Casals i Centres catalans eren l’espai de trobada de tots aquells que havien emigrat de la nostra terra, ja fos per motius econòmics o per motius polítics. S’hi reunien per parlar en català, per celebrar les tradicions i mantenir els costums, i per trobar-se amb els seus compatriotes.

Els anys han passat i els Casals s’han vist obligats a transformar-se i adaptar-se a les noves necessitats. Avui, els qui emigren de la nostra terra, en la major part dels casos no ho fan per sempre i tenen moltes més possibilitats de viatjar de les que van tenir els nostres avantpassats. Per això, trobar-se al Casal té avui un nou significat. Molts dels integrants són segones i terceres generacions d’aquells qui van emigrar durant els segles XIX i XX. També en formen part catalanòfils que s’estimen la nostra terra. Avui les comunitats catalanes de l’exterior tenen un paper cabdal en la difusió de Catalunya i dels valors de la seva gent. En els diversos centres, s’hi imparteixen classes de català, hi ha colles castelleres, es fa promoció turística de Catalunya, s’explica la riquesa de la nostra història mil·lenària, es projecten cicles de cinema català i un llarg etcètera.

Descobrir el treball d’aquestes comunitats catalanes de l’exterior és impactant. Saber que milers de persones dediquen part del seu temps a projectar Catalunya internacionalment és sorprenent. Escoltar les històries de cadascun dels membres d’aquests centres i casals és emocionant, perquè et remeten a històries de vida, a històries de vides, d’emigrants, de vaixells, de llàgrimes, de desarrelament, de cançons populars, de plats de galets, d’una llengua i d’una identitat.

‘Catalunya al Con Sud d’Amèrica’ ens obre les portes a la comunitat catalana en aquesta part del mapa. Una molt bona feina de descoberta i de reivindicació. Perquè com va dir algú a la presentació del llibre, “el Sud també existeix” i les comunitats catalans en aquest racó del món, també.

Per descarregar el llibre, cliqueu aquí

El 92

20 Sep

Dimarts 13 Buenos Aires es llevava commocionada per l’accident de la línia d’autobús número 92 i dos trens. El xoc deixava onze morts i més de dos centenars de ferits al barri de Flores. Els mitjans de comunicació se’n feien ressò des de primera hora del matí i els titulars asseguraven que es tractava de la pitjor tragèdia a la ciutat des de feia 50 anys. A les poques hores es difonien imatges del xoc i el twitter bullia de comentaris.

Ahir pujava a la línia 92. Crec que era el primer cop que l’agafava, no acostuma a estar en el meu recorregut habitual. No hi vaig pujar per morbo. De fet, no vaig caure que circulava en la línia que havia patit l’accident fins que vam arribar al creuament de les vies de Flores, a l’alçada del carrer Artigas, i una noia va començar a comentar amb el xofer: “Ara sí, ara hi ha policia. Aquell dia, ningú”. Aixeco la vista i veig que estem a l’escenari que en la darrera setmana he vist en les fotografies dels diaris i en les imatges de la televisió. “Des del xoc hi ha dos o tres persones controlant i donant pas a cotxes i a autobusos. Clar que aquell dia no hi havia ningú, funcionés o no la barrera. En dos o tres setmanes més, però, quan a tothom li haurà passat la por, en aquest creuament no hi haurà cap encarregat de seguretat”.

L’accident em fa reflexionar sobre la conducció temerària a l’Argentina. Més enllà de ser una generalització -pràctica de la qual intento defugir-, aquesta conducció és la conseqüència de diversos factors. Per una banda, la manca d’educació vial. Tinc la sensació que la importància que es dóna a les nostres escoles a què els infants coneguin senyals i normes de circulació, està molt allunyada de com es tracta el tema a les aules argentines. També hi influeix el reduït control viari. No estic d’acord amb què tot es reguli a cop de xiulet i de multa, però els continus excessos de velocitat a les carreteres i el gran nombre d’infraccions comeses segur que aniria a la baixa si hi haguessin més radars o més policies. D’altra banda manquen campanyes publicitàries per conscienciar els conductors sobre l’ús del cinturó i els motoristes sobre la necessitat de protegir-se amb casc. Sembla que aquest procés tot just comença. Cal afegir que el mal estat de les infraestructures i de les carreteres és un factor clau en el nombre d’accidents. L’asfalt de la ciutat està ple de forats que es converteixen en un veritable problema per a les motos. A més, hi ha més d’un creuament per sobre de les vies dins de Buenos Aires. Un altre motiu és el com s’aconsegueixen els carnets de conduir a l’Argentina. A la ciutat, per treure’s la llicència s’ha de passar un examen teòric i un altre de pràctic. No puc donar xifres, només puc recollir els comentaris de tots aquells amics que m’han explicat la seva experiència i la majoria gira al voltant de la facilitat de fer-se amb el carnet. Molts asseguren que es tracta d’un simple tràmit: arribar a l’examen, pagar, conduir en un circuit tancat o demostrar haver passat per l’autoescola i rebre el codiciat paperet que a Catalunya tants mals de cap provoca a molts.

Així, més enllà de si l’accident de Flores va ser culpa del conductor del 92, de les barreres o de si era necessari que hi hagués algú controlant el pas, aquest xoc em fa pensar en el gran nombre d’accidents a la ciutat i a les carreteres del país, provocades per una mala conducció a la qual hauria de començar-hi a posar remei i d’unes infraestructures que caldria millorar.

Segrest virtual

5 Sep

Deu trenta del matí de diumenge. Sona el telèfon. Sóc encara al llit, un horari poc habitual per a mi per seguir dormint, però la nit anterior he estat a una milonga fins tard.

Despenjo el telèfon per respondre i em surt una màquina parlant i diu algo així com “penitenciaria”. No hi paro massa atenció, segueixo mig dormida. De cop comença a parlar un home que em demana si està trucant a la casa de Sr. X, el propietari del domicili. Dic “sí”, perquè efectivament és el nom del propietari. Llavors em comença a explicar que truca de la comissaria de policia; la nit anterior va haver-hi un tiroteig al carrer i a continuació una persecució de cotxes. Penso en la sort que vaig tenir de no haver-la presenciat i em demano si voldrà que vagi a testificar. Segueix explicant-me que un cotxe es va enclastar i que li han passat el meu número de telèfon, que era el número de contacte que una de les persones implicades portava a la mà. Davant d’aquesta història i de tanta poca claredat, li qüestiono què hi tinc a veure amb tot això. No em dóna resposta. Em diu si el número que em dirà és el meu fixe. Efectivament, l’és. Comença a preguntar si tots els meus familiars estan a casa. Li dic que sí, la cosa em pinta estranya. Em pregunta per la meva nacionalitat. Llavors em demana el meu nom. No sé perquè, imagino que pels nervis, li dic.

Ja estic del tot desperta. Malgrat això, no entenc res, així que li demano el perquè de la trucada, què vol saber, i que em digui a quina comissaria puc anar per donar-li tota la informació que necessiti. Ignora la meva pregunta i segueix fent-ne ell. Seguidament m’explica que el fet és que hi ha una persona a l’hospital, fruit de l’accident, que tenia el meu número de telèfon a la cartera, si tinc algun familiar que potser podria tenir el meu número com a número d’emergències, perquè es tractaria d’aquesta persona. Dubto. Torna a llençar la pregunta de si tothom està a casa i si tinc família a la ciutat que pugui haver donat el meu número de telèfon. Insisteixo en què tothom està a casa. Preocupada pel que m’està explicant, li dic que en tot cas esperi que truqui els propietaris del pis perquè potser ells li han donat a algú. Diu que no, que si tenien el número era per mi, no pels propietaris. Afegeix que la persona que està a l’hospital és un noi d’entre 25 i 35 anys i que abans de perdre el coneixement, l’última cosa que li ha dit a la infermera és el meu número de casa. Tot plegat em sona cada cop més estrany. Li dic que si us plau em faciliti una adreça on anar a preguntar a la policia per tot aquest incident. Em diu que no. Decideixo penjar.

Una conversa massa estranya per al meu gust. Opto per trucar la policia, a qui explico amb detall el que ha passat. Em diuen que en deu minuts m’envien una unitat mòbil a casa i que, mentrestant, no obri ningú.

En arribar la policia, els torno a relatar el contingut de la trucada, el tiroteig, l’accident, l’hospital… Un dels agents em diu que estigui tranquil·la, que he estat víctima d’una segrest virtual. “Un segrest virtual?” Sí, es tracta d’una pràctica molt habitual a Buenos Aires; consisteix en fer una trucada telefònica, en la major part dels casos provenen de la presó. L’interlocutor parla d’un tiroteig, un hospital, una persona que està allà… perquè amb els nervis, t’espantis i els hi vagis donant informació. Juguen amb la possibilitat que algun dels membres de la casa no hagi tornat encara, per això acostumen a trucar a primera hora del matí o de la tarda. Si algun dels familiars no ha tornat, s’acaba donant el nom, tot pensant que pot haver estat la víctima de l’accident. Un cop amb el nom, pengen. A l’estona, una altra persona et truca per dir-te que resulta que han segrestat a la persona de qui tu has donat el nom i t’indiquen un lloc on has de deixar una quantitat de diners si vols tornar a veure el teu familiar. Els policies marxen i em diuen que ara ja n’estic al corrent i que el proper cop que despengi i escolti “penitenciaria”, torni a penjar.

No existeixen xifres oficials però es creu que hi ha milers de persones víctimes dels segrests virtuals a l’Argentina. Al maig, es va descobrir el cas d’uns presos que van recaptar 200.000 pesos argentins en 16 segrestros. El mateix havia passat al març. Cada cop es publiquen més articles sobre el tema per evitar que noves persones siguin víctimes d’aquesta pràctica.

Decideixo veure Nueve reinas i així refrescar la meva ment davant altres possibles noves i enginyoses estafes.