Archive | July, 2011

(Re)Descoberta de Facundo Cabral

19 Jul

@Eplicectic

 

La mort de Facundo Cabral em fa descobrir al músic que coneixia sense saber-ho. Durant la meva infantesa, la seva veu i les seves cançons van acompanyar-me en gairebé tots els meus viatges de vacances familiars. Encara avui puc cantar de memòria la lletra del tema ‘No soy de aquí ni soy de allá’.

El dia de la seva mort, el passat 9 de juliol, escolto a la ràdio una breu ressenya sobre la seva trajectòria. Un personatge amb una vida intensa. Un dia abans de néixer, el seu pare els va abandonar. Van emigrar de La Plata (Argentina) a Tierra del Fuego. En una entrevista explicava que la gent el mirava a ell, la seva mare i els seus germans amb llàstima. “Un dia li vaig demanar a la meva mare si estàvem abandonats i em va dir que no, que estàvem de vacances. I que ens acostuméssim perquè anàvem a ser turistes sempre”. Tenia 9 anys quan va decidir fugir de Tierra del Fuego, on vivien, camí de Buenos Aires, en concret a la Casa Rosada. Havia sentit dir que el president Domingo Perón donava feina a tot aquell qui en demanava. Va aconseguir el seu objectiu: va poder parlar amb Perón i amb Evita, i li van oferir el càrrec de zeladora a una escola de Tandil per a la seva mare.

Els problemes no es van aturar: Cabral va patir alcoholisme des de ben petit i va passar uns anys a la presó per la seva actitud violenta.

La seva iniciació en el món musical no començaria fins més endavant. Així la va descriure: “Empecé a cantar con los paisanos, con la familia Techeiro. Y el 24 de febrero de 1954, un vagabundo me recitó el sermón de la montaña y descubrí que estaba naciendo. Corrí a escribir una canción de cuna, ‘Vuele bajo’ y empezó todo”.

En els seus temes, ens va regalar frases de la força de: “Vuele bajo, porque abajo está la verdad. Esto es algo que los hombres no aprenden jamás”, “No soy de aquí, ni soy de allá, no tengo edad, ni porvenir y ser feliz es mi color de identidad” o “Me subo en todos los trenes pero bajo en Buenos Aires, no la entiendo, día a día la construyo, sueño a sueño”.

El passat 9 de juliol Facundo Cabral va morir assassinat, fruit d’un error, a Guatemala. L’atac en què va ser mort, segons la línia principal d’investigació, anava dirigit a l’empresari Henry Fariña, que viatjava amb ell per acompanyar-lo a l’aeroport.

Amb la seva mort diem adéu a un dels grans de la música argentina.

Facundo Cabral, l’autor d’aquelles cançons que, de petita, m’acompanyaven en els meus viatges de les vacances familiars. Facundo Cabral, aquest company de viatge a qui, ara que és mort, per primer cop li poso cara.

Advertisements

Curiositats de la jornada electoral portenya

12 Jul

Buenos Aires celebrava diumenge les cinquenes eleccions del Govern de Buenos Aires, des que l’any 1996 es va decidir que la capital no seria governada més per un intendent designat pel President/a de la Nació, sinó que caldria que els portenys anessin a les urnes a triar qui volien que els representés.

Mauricio Macri, el qui va ser president de Boca Juniors i que està al capdavant del Govern de Buenos Aires des del 2007, es va fer amb el 47,1% dels vots i el seu principal opositor, el candidat oficialista Daniel Filmus, va aconseguir el 27,8%. Caldrà anar al ballotage per definir qui serà el nou Cap de Govern, així, Macri i Filmus es trobaran de nou les cares a la segona volta, el proper 31 de juliol.

Més enllà dels resultats electorals -força previsibles tenint en compte les enquestes- hi ha tot un seguit de qüestions que em van sorprendre en aquestes eleccions, acostumada als nostres comicis i a les nostres pràctiques electorals.

El que vindria a ser part de la nostra jornada de reflexió és a Buenos Aires una jornada antialcohol. Sí, des de les 20 hores del dia de reflexió fins a les 21 hores del dia de les eleccions està prohibida la venda d’alcohol als supermercats, als quioscos que hi ha a cada cantonada de la ciutat, i tampoc es pot consumir a bars o restaurants. El supermercat on acostumo a comprar tenia literalment precintada la zona de vins i d’alcohols de major graduació, i a les gòndoles de cerveses diversos cartells recordaven que estava prohibida la seva adquisició. Amb aquesta mesura es vol assegurar que tothom està en estat sobri per prendre les darreres decisions sobre el seu candidat, així com en el moment de votar. Clar que la prohibició no té en compte els arsenals de begudes alcohòliques que hom pugui tenir a casa…

Portades dels principals diaris argentins, el dia després de les eleccions

Altre element que crida l’atenció és que el vot, a l’Argentina, és obligatori. Hi estan exempts els majors de setanta anys, els qui el dia de l’elecció es troben a més de 500 quilòmetres del lloc on han de votar i ho poden justificar, els malalts i els impossibilitats, i aquelles persones que han de treballar perquè els comicis puguin celebrar-se. L’obligatorietat del vot és una bona o una mala pràctica? Per a molts és l’arrel dels problemes del sistema polític argentí ja que asseguren que la gent vota sense informar-se sobre les propostes dels candidats, pel simple fet que volen evitar la multa econòmica que els imposen si no van a votar. Per a d’altres és un exercici de democràcia necessari després de decàdes de dictadura militar.

En la jornada de diumenge van destacar dues novetats. Per una banda, per primer cop es votaven els representants de les 15 Juntes Comunals, equiparables als districtes de Barcelona. Per l’altra, per primer cop va haver-hi meses mixtes als col·legis electorals. El diari Página/12 publicava una entrevista a Malva, un travesti que explica com fins a aquestes eleccions havia viscut l’exclusió a les urnes, quan, per estar empadronada com a home, feia cua a la mesa dels homes i tothom se’n reia: “Senyora, s’ha equivocat de cua”. En aquests comicis s’ha posat punt i final a la segregació social.

Per tancar la jornada, i el llistat d’elements destacables, anem a la nit electoral. El búnquer del PRO, a Costa Salguero, va ser l’espai de celebració dels bons resultats electorals per a Mauricio Macri. La celebració es va viure amb ritmes tan poc usuals com No me arrepiento de este amor, de Gilda, o Arde la ciudad, de La Mancha de Rolando. Inimaginable pensar en els nostres líders polítics movent les caderes com ho va fer el líder del PRO. Cúmbies i rock van servir per carregar piles per al proper 31 de juliol, quan els portenys decidiran qui encapçalarà el Govern de la Ciutat, si Mauricio Macri o Daniel Filmus.

Torre de Babel de Llibres, combinació d’art i practicitat

4 Jul

La Torre de Babel de Llibres es desmuntava la setmana passada de la plaça San Martín de Buenos Aires, on s’ha pogut visitar al llarg de dos mesos. Aquesta estructura, obra de l’artista avantguardista Marta Minujín, estava formada per un total de 30.000 llibres en les diferents llengües de les col·lectivitats que viuen a la capital argentina. Així, hi havia llibres en anglès, francès, japonès, polonès… i també català. Les obres van ser cedides per Ambaixades, per Delegacions de Governs, per centres culturals, per botigues de llibres i per ciutadans que a títol personal van voler aportar el seu granet de sorra per construir aquesta Torre amb què el Ministeri de Cultura del Govern de Buenos Aires va donar el tret de sortida a la capitalitat mundial del llibre de la ciutat.

Si bé s’esperava que l’estructura estigués dempeus al llarg de tot un mes, l’èxit de la mateixa va fer que el Govern decidís donar 30 dies més perquè la gent seguís visitant-la. En total, segons les xifres de l’organització, hi han passat més de 60.000 persones. Algunes atretes per l’obra en sí -reunir tants llibres en una sola estructura no és un espectacle habitual- i altres atretes per l’artista -Minujín és un dels noms importants dins l’art contemporani argentí, amb peces i creacions com Obelisco acostado o Torre de Pan de Joyce.

La part més admirable i singular del projecte és que, un cop desmuntada la Torre, aquests 30.000 llibres passaran a constituir la primera biblioteca multilingüe de la ciutat. Fins ara, Buenos Aires comptava amb una xarxa de biblioteques on és gairebé impossible aconseguir llibres en altres idiomes. Fins i tot és difícil aconseguir-los a les llibreries, atès que com la majoria vénen d’altres continents, tenen un sobrecost important i les botigues prefereixen portar-los sobre encàrrec, a no ser que es tracti de llibreries especialitzades en un idioma en concret.

Gràcies a aquesta inicitiva, pràcticament amb un pressupost zero, el Govern de la Ciutat ha aconseguit crear una biblioteca de Babel i, també gairebé sense esforç, dotar-la d’un fons ben interessant i variat. Així, l’art s’ha posat al servei de la practicitat i més enllà de crear una obra espectacular per la seva filosofia i per les seves dimensions, la Torre ha estat una creació útil. En aquesta obra, Minujín ha aprofundit en una concepció molt interessant de l’art. Per una banda, i tal i com pretenia, ha plasmat la metàfora de la convivència de llengües a Buenos Aires, una ciutat creada gràcies als immigrats. Per l’altra, ha sabut llegir les necessitats de la capital argentina i de la seva gent, comptar amb llibres en altres idiomes dels quals poder-ne disposar de forma gratuïta. La Torre de Babel combina aquests dos elements i per això crec que es converteix en un exemple de bones pràctiques per a l’art.