Archive | June, 2011

L’home de les rajoles

25 Jun

Després de dos dies a Montevideo, i tot havent tornat a veure les rajoles del carrer Sarandí, rescato aquest article d’una anterior visita a la capital d’Uruguai, dedicat a ‘l’home de les rajoles’.

Un matí de dissabte, d’hora al matí. Els carrers del barri antic de Montevideo estan completament buits. Ningú hi passeja, ningú hi transita. Ja ens han explicat que la zona ha perdut molt en els darrers anys. La van intentar revitalitzar obrint una sèrie de bars i restaurants, però l’aposta va ser un fracàs i al cap de poc temps, els locals tancaven les seves portes tornant a deixar el barri desert. Regnen la tranquil·litat i el silenci, que deixen gaudir dels petits detalls i gairebé t’obliguen a observar tot allò que et rodeja. I a terra, resalta una rajola amb un mosaic molt gaudinià en forma de cor. No té res d’especial però trenca amb el gris del ciment d’aquell carrer i permet que els pulmons agafin aire.

Cent metres amunt, tres persones conversen. Un d’ells està equipat amb guants a les mans i un drap, que ha remullat a un cubell, per col·locar rajoles i peces per composar mosaics al terra. L’home, d’entre seixanta i setanta anys, explica que té com a afició arreglar el seu carrer i donar-li vida. Així, per cada rajola que es fa malbé i que deixa com a resultat un forat, ell s’encarrega de cobrir-la amb altres peces de rajoles que li cedeixen els veïns, conformant mosaics acolorits que trenquen amb la monotonia. “A vegades em llevo a les cinc del matí, inquiet, sense saber què fer i baixo al carrer a posar rajoles”, explica. Té un posat pacient i amigable. “No m’agrada veure que el meu carrer es va deteriorant, i per això contribueixo de la millor manera que sé, amb el meu art”. Diu que ha viatjat arreu del món i que sent admiració pels bancs del Park Güell. De fet, la seva petita obra té molt de Gaudí. M’agrada la seva forma de contribuir amb el barri i de fer que els visitants ens parem un segons per contemplar el terra.

La dona amb qui conversa li recomana que llegeixi el conte El hombrecito del azulejo, una història que va llegir de nena i que li va quedar gravada. Avui, recupero les seves paraules i la busco per internet. Un relat per a infants, de caire entranyable. A ella, veure aquest home treballant enmig del carrer li va portar a la seva infantesa, a rememorar la història d’el hombrecito del azulejo, un ésser singular nascut a França, a Desvres, i que va arribar a Buenos Aires per equivocació. A mi, el seu art també em va recordar la meva infantesa, corrent pel Park Güell i seient als bancs de mosaics per observar Gràcia i Barcelona.

I així, sense pressa i fent una mira als anys viscuts, seguim el camí pels carrers de Montevideo.

Advertisements

L’experiència de viatjar en ‘colectivo’

19 Jun

El transport més utilitzat a Buenos Aires és l’autobús, anomenat ‘colectivo’ i en el registre més informal, ‘bondi‘. Nombroses línies connecten la ciutat les 24 hores del dia i mouen una mitjana de 5,8 milions de passatgers diàriament, el que representa el 70% del total de persones que es desplacen en transport públic.

Tot aquell qui vol fer ús del colectivo per moure’s per la ciutat ha de valdre’s d’una eina bàsica, la Guia-T. La venen a qualsevol quiosc de Buenos Aires i té una doble utilitat: serveix com a mapa del local -portar una Guia-T no et delata com a estranger i, per tant, no té el mateix efecte que desplegar un mapa turístic- i et permet entendre les connexions i els recorreguts dels autobusos. Ara bé, utilitzar-la no és tan senzill com sembla ja que el llibret et remet a una graella, on hi figuren nombrosos carrers, per la qual passa el colectivo però no marca exactament on té la parada. Al final convé servir-se de la Guia-T com a pas inicial i després socialitzar amb l’entorn per demanar on para exactament l’autobús. Les parades poden ser un pal, però també un número -el de la línia- pintat a un arbre, o bé una enganxina sobre un senyal de trànsit.

Com ja vaig introduir a ‘Contrastos‘, fins fa no gaire més de dos mesos, per pujar a l’autobús només podies valdre’t d’efectiu. Així, indicaves al conductor el teu destí i ell et marcava el preu, 1,10 pesos, 1,20 pesos, 1,25… Unes tarifes molt barates atès que el transport està “subsidiat” per l’Estat. En el cas de no arribar a la quantitat de monedes, o bé havies de confiar en la solidaritat d’algun altre viatger que estigués disposat a deixar-te la suma restant o bé havies de baixar per començar una gimcana per aconseguir unes preuades monedes. Qualsevol estranger pensaria que és una prova fàcil: tan senzill com anar a una botigueta i demanar que et canvïin un bitllet per monedes. Però no, com anaven tan buscades, la resposta de qualsevol botiguer sempre era: “no, no tinc monedes per canviar-te”, malgrat la caixa enregistradora n’estigués plena. Així que es passava a l’estratègia número 2: recórrer diversos quioscos comprant amb bitllets de 2 pesos xocolatines d’1,20 pesos, fins aconseguir la quantitat necessària de monedes. Afortunadament, des que la xarxa d’autobusos s’ha equipat d’una màquina que llegeix una targeta electrònica, aquesta aventura de les monedes ha passat a la història.

Cada línia d’autobús és una sorpresa diferent. Hi ha colectivos que estan del tot tunejats en el seu interior. Alguns tenen llums de neó dins i quan un puja de nit té la sensació d’estar entrant a una discoteca, sobretot perquè tot sovint el conductor acompanya l’escenari amb música house o amb cúmbies a un volum més que audible per part dels passatgers. D’altres tenen uns seients recoberts amb una coixenera d’allò més comfortable alhora que antiga. Els conductors, a la seva zona, acostumen a portar imatges de sants i de verges per protegir la seva conducció de qualsevol accident. I cal. Quan un viatja en autobús, té la sensació d’estar dins d’un circuit de Fórmula 1 amb Fernando Alonso assegut al volant: accelerades, frenades, maniobres arriscades… Per aquest motiu, baixar del bondi es converteix també en un esport de risc. El conductor obre les portes quan queden pocs metres per arribar a la parada i gairebé s’ha de saltar en marxa, ja que les tanca immediatament. D’aquí el contrast, quan un s’acostuma a aquest ritme, en arribar a Barcelona, on un aprecia la tranquil·litat en la conducció alhora que es pregunta com és que el conductor triga tant en obrir les portes, que fins i tot espera estar aturat per fer-ho.

Malgrat tot, una divertida experiència aquesta de viatjar en colectivo.

Un altre dia viatgem en subte.

Contrastos

9 Jun

Buenos Aires, la Nova York d’Amèrica del Sud. La ciutat que cada dia es lleva amb les botzines de milers de cotxes com a alarma. Buenos Aires, la metròpoli amb l’avinguda més gran del món, la 9 de Julio, i amb un cementeri on el metre quadrat es paga més car que enlloc a la ciutat, el de Recoleta. Buenos Aires, on els teatres s’omplen nit rere nit, ja siguin els de l’avinguda Corrientes -que presumeixen de ser el mirall de Broadway- ja siguin els espais alternatius del barri d’Almagro.

Buenos Aires, on obrir una llibreria és sempre sinònim de negoci, perquè compta amb una societat educada en la literatura, entusiasmada per la poesia, que esgarrapa qualsevol minut per fullejar les darreres novetats editorials i que fa cues interminables per accedir a la Fira Internacional del Llibre. Buenos Aires, on les converses segueixen el ritme d’una ronda de mate, una beguda amarga i estimulant que té tot un interessant ritual que a molts estrangers sorprèn fins al punt de la incomprensió, i que per als autòctons és una manera de compartir diàleg i companyia.

Buenos Aires, el bressol del tango, una música i un ball que des de fa uns anys comencen a despertar l’interès de les noves generacions, abans allunyades de la tradició. Buenos Aires, el lloc on cada dia hi ha una manifestació que talla la ciutat i que dificulta, encara més, els accessos per al trànsit rodat. Buenos Aires, la que dóna l’esquena al riu. Buenos Aires, una urb moderna on fins fa un mes, per pagar el bitllet de l’autobús no tenies altra manera de fer-ho que amb monedes -un bé de luxe molt escàs-, ja que no es permetien ni els bitllets ni la targeta per al metro. Buenos Aires, la capital on, a conseqüència de tot el viscut al 2001, els bancs encara inspiren desconfiança. Buenos Aires, on tothom es reinventa, reneix i es transforma.

Buenos Aires, on el carrer és un aparador de pobresa i centenars de persones dormen al ras. Buenos Aires, on els infants recorren els vagons del metro amunt i avall per demanar una almoina que els permeti viure. Buenos Aires, la ciutat on el paco –pasta bàsica de cocaïna– destrueix el somni de persones de totes les edats i produeix la mort cerebral en sis mesos de tots aquells qui en fan un consum intens. Buenos Aires, la dels barris rics i les villes pobres, amb una frontera entre ambdues que és tan sols un carrer o una via de tren, una frontera que les obliga a connectar-se, conviure, separar-se i aïllar-se. Buenos Aires, la que situa la inseguretat com un dels principals problemes del dia a dia, i camina de nit escoltant passes que la segueixen. Buenos Aires, l’urb on les escombraries no es dipositen a contenidors, sinó que es deixen a les voreres perquè les passin a recollir els camions, i així ofereix una imatge de brutícia i deixadesa.

Buenos Aires, la ciutat que encisa però que també desgasta, la que molts, alhora, estimen i odien.